Felicitats Jordan!

Posted: febrer 17, 2013 in NBA

jordan

Avui el millor esportista de la història fa 50 anys. Felicitats Michael Jeffrey Jordan!

M’és igual el que va guanyar. M’és igual els punts que va fer. M’és igual que deixés el bàsquet per anar a provar sort amb el beisbol. M’és igual que fos un malalt de les apostes. M’és igual que jugués a golf hores abans dels partis. Per sobre de tot, Michael Jordan va ser (i encara és) una icona del bàsquet mundial. Una icona de l’esport mundial que va canviar per sempre els límits de l’esport. I això és el que realment compta.

LES SEVES JUGADES, OBRES D’ART
S’han de veure, no es poden explicar. Amb tots vosaltres, les 50 millors jugades de Michael Jeffrey Jordan.

JORDAN EN 3 FRASES

1.- “Déu disfrassat de Michael Jordan”. Larry Bird (1986), jugador dels Boston Celtics.

Era el segon any de Jordan a la NBA. Una lesió només li havia permès jugar 18 partits en la temporada regular, però tot i així, els Bulls es van classificar per disputar els playoff pel títol. En la primera ronda els esperaven els totpoderosos Boston Celtics, amb Larry Bird al capdavant. Aquell 20 d’abril de 1986, en el segon partit de la serie, es va poder veure una de les millors exhibicions individuals de la història del bàsquet al màxim nivell. Després de dos pròrrogues, els Bulls finalment van perdre, però aquesta és una dada que gairebé ningú recorda d’aquella nit. Ni falta que en fa. Perquè el realment important van ser els 63 punts de Jordan (record encara vigent a la NBA en un partit de playoff) i la mítica frase d’un Bird encara estupefacte: I think it’s just God disguised as Michael Jordan.

2.- “Sempre recordaré aquella nit en la que Mike i jo ens vam compenetrar per fer 70 punts entre els dos”. Stacy King (1990), pivot dels Chicago Bulls.

En un partit contra els Cavs en la temporada regular 1989-1990 Jordan va aconseguir al mateix temps el seu record de rebots i punts en un partit. No és que siguin xifres escandaloses. De fet, des d’aquell 28 de març del 90 han anotat més punts un parell de jugadors (Kobe Bryant i David Robinson), però les estadístiques completes de Jordan són brutals: 1 tap, 4 pilotes recuperades, 6 assistències, 18 rebots i 69 punts. I victòria per Chicago a la pròrroga. Stacey King, pívot suplent dels Bulls i autor de la frase, només va encistellar un tir lliure.

3.- “Ets un galllina Michael”. – “Que has dit què”. Diàleg Mutombo – Jordan (1991)

El partit estava pràcticament resolt a favor dels Bulls a falta d’uns segons per la seva finalització. A la desesperada, els Nuggerts intenten l’impossible cometent una falta abraçant a Jordan, que s’ho agafa amb humor. Dikembe Mutombo, intentant desestabilitzar-lo per a que falli, el pica dient-li que no s’atreveix a llençar amb els ulls tancats. “Ets un galllina Michael”. – “Que has dit què”. Jordan accepta tots els desafiaments i li dedica la cistella al pívot d’orígen africà.

(Extretes íntegrament d’aquest magnífic recopilatori de Jordan en 23 frases, dels companys de Jot Down)

michael jordan

JORDAN EN 3 TIRS GUANYADORS

1.- The Shot

1998, sisè partit de playoff contra els Utah Jazz. Si els Bulls guanyen són campions però perden de 3 a l’últim minut. Entrada de Jordan i 2 punts. Jugada de Stockton a Karl Malone i apareix Jordan per robar-li la pilota, aguantar-la uns segons i deixar assentat a Russell després d’un extraordinari dribling. El tir entra net a cistella en una impacable suspensió, The Shot!

2.- All Star 1993

Últims segons i empat al marcador. Murmuri general, la pilota ha d’anar cap a Jordan, se l’ha de jugar ell. Doncs pilota per a Jordan, la bota i efectivament se la vol jugar. Mitja volta i increïble suspensió evitant el tap de Shawn Marion. Una vegada més, Jordan donava la victòria amb un tir impossible. Aquest seria el seu últim All Star.

3.- North Carolina 1982

Una altra suspensió guanyadora, aquest cop d’un jove i prim Michael Jordan . Aquest cop per aconseguir el campionat universitari americà. Eren els inicis del naixement d’una estrella.

the shot jordan

MARCA JORDAN

Jordan ha estat molt més que un jugador de bàsquet, pel seu carisme dins i fora de les pistes. I les marques han sabut rentabilitzar al màxim la seva imatge al llarg de tots aquests anys. Per un costat, Jordan ha patrocinat marques com Gillette o Gatorade. I per l’altra amb la seva pròpia marca: JORDAN.

Aquest és el vídeo que la cadena ESPN ha fet pels 50 anys de Michael Jordan. Titulat “Gotta Be The Shoes” explica la història de les sabatilles esportives Jordan. Curiós quan el seu creador explica que quan estava fent la versió número 11, Jordan va anunciar la seva retirada. Però contrariament amb el que es podia pensar, es van continuar venent igual o més. I és que no ens cansarem de dir que Jordan era molt més que un jugador de bàsquet.


GO BACK?

Hi ha molts rumors sobre la tornada al bàsquet professional de Jordan. Es diu que el bo d’en Michael no aguanta més temps sense competir i que vol tornar. Amb 50 anys però, sembla molt poc factible. Però tractant-se del millor jugador de tots els temps no es pot dir res.

Us deixo amb un divertit vídeo que la cadena ESPN ha preparat per demostrar que el retorn de Jordan a les pistes és factible. Aquest seria el seu millor regal d’aniversari.

L’All Star i les Xarxes Socials

Posted: febrer 8, 2013 in NBA

Ja queda poc per disfrutar de l’All Star de l’NBA. Serà del 15 al 17 d’aquest mes de febrer i aquest any la ciutat escollida ha estat Houston.
Així és com van quedar els dos quintets inicials, triats de forma popular:

CONFERÈNCIA OEST
Chris Paul (Los Angeles Clippers)
Kobe Bryant (Los Angeles Lakers)
Kevin Durant (Oklahoma City Thunder)
Blake Griffin (Los Angeles Clippers)
Dwight Howard (Los Angeles Lakers)

CONFERÈNCIA EST
Rajon Rondo (Boston Celtics)
Dwyane Wade (Miami Heat)
LeBron James (Miami Heat)
Carmelo Anthony (New York Knicks)
Kevin Garnett (Boston Celtics)

La lliga nord-americana és, amb diferència, la millor del món. Per nivell, estructura, organització i especialment marketing. I és que cuiden el producte fins al mínim detall, amb una visió empresarial estudiada a les millors universitats del món.
Com no podia ser d’una altra manera, els americans s’han adaptat també perfectament a la nova realitat que ha portat l’auge de les xarxes socials.
Un bon exemple són els vídeos que preparen de cada jugador amb el seu perfil. Els hi diuen Player Profile, i són curts de 2 minuts on el jugador s’introdueix explicant el seu perfil de Twitter. Al player profile de Paul Pierce veiem com el jugador ens diu el seu nom d’usuari,  la ubicació, la descripció i a quins altres jugadors de la lliga segueix. Així, tot queda a casa.

I els jugadors, per la seva banda, tampoc s’han volgut quedar al marge de tots els beneficis que comporten estar, per exemple, a Twitter i Facebook.
A continuació us mostro una completa infografia (extreta de Sportwist) amb la presència a les xarxes socials dels deu jugadors mencionats abans. Com podem veure, en Dwyane Wade domina a Twitter amb els seus 3.891.285 seguidors. Mentre que a Facebook el dominador és en Kobe Bryant; 15.774.564 persones et segueixen Kobe!

jugadors NBA a les Xarxes Socials


Els de l’Estudiantes
ens tornen a sorprendre amb la seva originalitat. Aquest cop amb aquest divertit vídeo que han creat de cara a la Copa del Rei que comença aquest dijous a Vitoria.  “Creemos en lo que nadie más cree” diuen, enviant un missatge a tots aquells que els subestimen.

El vídeo està corrent com la polvora per Twitter. I és que els missatges dels jugadors al matrimoni Hugh Hefner i Chrystal Harris no tenen desperdici.

Vosaltres què penseu? Farà un bon paper l’Estudiantes a la Copa? I aquests dos, malgrat els 60 anys d’edat que els separen, duraran molt? Al dia del casament se’ls veia molt entusiasmats 😀

Hugh Hefner i Crystal Harris

                                                                                                                                      Foto: Reuters

Àlex Castells
@enJason

Ahir la plantilla dels Miami Heat va visitar la Casablanca en el ja tradicional acte que es repeteix cada any i on Obama rep als vigents campions de l’NBA.
Tal i com podem deduïr de les fotos, els jugadors s’ho van passar de conya a la casa del president, que com tots ja sabem és un molt bon aficionat al bàsquet.

El moment brillant de la visita va ser, sens dubte, quan durant el discurs de Barack Obama, el gran Lebron James va agafar el micròfon: “We’re in the White House now, Mama I made it”. Ets molt gran Lebron, i tens raó, sempre hem de donar mostres d’agraïment a les mares.

Dwyane Wade va penjar aquesta foto a la seva compte d’Instagram. El seu calçat no deixa indiferent a ningú. Fora i dins de les pistes, ets un descarat Dwyane!

wade casablanca


Les ulleres de pasta de “l’intel·lectual” Lebron

lebron james jugador


I amb el número 44: Barack Obama!

lebron casablanca


La plantilla al complet, moment per la foto. Les fotos vull dir.

fotos de Miami Heat a la Casablanca
I aquí estariem, perquè tampoc hi ha més cosa a dir. En aquest cas,  les imatges valen més que 1000 paraules.

Per cert, ja tinc temàtica pel pròxim post: “Barack Obama, un president de bàsquet”

obama basquet

Fins a la pròxima companys!

Àlex Castells
@enJason

Durant els dies 4-5 i 6 de gener va tenir lloc el 34è Torneig de Bàsquet Júnior Ciutat de l’Hospitalet. I jo no podia faltar a la cita. Així que el primer matí ja vaig anar a buscar l’abonament per poder veure tots, o gairebé tots els partits. Els 25 euros invertits eren la millor opció si és que un disponia del temps i de les ganes (per veure només la final ja eren 15 euros). I aquest era el meu cas.

torneig junior hospitalet

Aquest any el Torneig no passava, ni molt menys, pel seu millor econòmic. Així que ja fa temps que els seus organitzadors es van moure i van fer un vídeo on jugadors ja contrastats recorden el seu pas pel torneig i animen a tothom a col·laborar-hi econòmicament. Penso que el fi justifica els mitjans si és com en aquest cas, per donar continuïtat a un dels tornejos més prestigiosos de la categoria a nivell europeu.

torneig junior hospi

Però anem a repassar el que van deparar aquests tres intensos dies. Només entrar em vaig trobar amb un seguit d’individus que de seguida em van cridar l’atenció. Eren força alt i corpulents, uns 45 anys de mitjana, amb un iPad a la mà i concentrats mirant el partit. Eren els scouters de l’NBA, que havien vingut a fer informes dels jugadors amb més projecció i que en un futur no molt llunyà podrien ser interessants per les seves franquícies. Com podeu veure a la foto, els vaig ben enganxar.

torneig junior hospitalet

El nivell general dels equips no em va decepcionar en absolut. A cada equip hi havia aspectes a comentar i jugadors a destacar, que és el que més ens acostuma a agradar en aquest tipus de tornejos. En un pròxim post faré un llistat dels 12 jugadors que vaig veure amb més projecció. Molt nivell.

La Penya va demostrar ser el conjunt més sòlid amb diferència. Així que per mi, i també segons la majoria, va ser un just vencedor. I amb mèrit afegit, per ser l’únic equip sense cap estranger a les seves files. La veritat és que aquests xavals tenien moltes ganes de guanyar des del primer moment. 7-8 jugadors d’equip molt bons, capaços de fer moltes coses a la pista. Un equip amb majúscules.
Aquí podeu escoltar l’entrevista a Paco Redondo, per part d’en Raul Llimós de Rac1 (a partir del minut 45)

penya torneig hospitalet

El Barça d’Hezonja va decepcionar força. Tal i com molt bé comenten els companys de Racó Culé,  el bo d’en Mario va pecar d’individualista i els seus companys no van trobar el seu lloc en cap moment, a excepció de Marc Garcia i del serbi Draskovic en alguns moments. Va ser un dels temes més comentats. Com pot ser que el Barça hagués guanyat els dos partits disputats aquesta temporada sense en Mario i ara perdés el tercer amb 35 punts de la seva estrella? L’explicació és molt fàcil: el bàsquet és un joc d’equip companys.

Mario Hezonja

El Cajasol va venir amb una interessant barreja d’exteriors nacionals ex-internacionals cadet i interiors estrangers, amb Porzingis al capdavant.
Un Madrid que malgrat arribar a la final no em va convèncer. Interiors molt forts però molt fluixos tècnicament. I això si, un grandíssim base aquest Alberto Martín.
I el bon paper de l’Hospitalet, que malgrat perdre els tres partits disputats, va acabar amb una gran ovació. Molt bona impressió em va deixar el base de primer any, Francesc Iturria, que per cert va ser escollit millor jugador local del torneig. Molt bé Hospi!

Pel que fa als equips internacionals, els tres que van venir aquest any ens van obsequiar amb alguns grans jugadors amb molta projecció. Però com acostuma a passar en aquests equips, els hi va faltar el rodatge d’enfrentar-se a rivals d’entitat.

joventut torneig hospitalet

Pel que fa a l’ambient seré una mica critic. I és que es respirava molt bàsquet però hi havia massa silenci. A estones semblava més que estiguéssim en un partit de tenis que en un de bàsquet. Massa personatge pressumptament entès mostrant un comportament totalment conservador, no se si volent passar desaparcebut. En resum, que vaig trobar a faltar més individus desinhibits. Perquè companys, al final això és un espectacle i ens anem a divertir no? Amb això ens queda molt per aprendre dels americans.

L’arbitratge no va passar d’un aprovat. No és que ho fessin malament però vaja, ja m’enteneu. Que si pito una falta en atac per entrar amb el colze, que si ara compenso, que si ara pito final de la possessió quan ja tenia la pilota l’altre equip, etc… Són petits detalls però que tots junts sumen. Però vaja, cap errada majúscula a destacar. Per cert, una salutació a l’amic David Hernández, el meu amic “Larry”, que va xiular un partit.

El moment més intens del torneig? L’últim moment del Madrid – Hospi, sens dubte. L’equip local havia perdut els dos primers partits però tot i així, tenia tots els numeros per classificar-se per les semifinals si guanyava als blancs per més de 3 punts. I sort en va tenir el Madrid de l’encert de Lindstrom. L’últim tir dels de Francesc Iturria (júnior de primer any escollit millor jugador local) posava l’empat al marcador. Però  l’àrbitre, davant la indignació del públic, va considerar que era fora de temps. Després els vídeos van demostrar que així va ser, només per unes dècimes. Una llàstima.

En definitiva, que van ser tres dies d’aquells de passar-s’ho bé veient bon bàsquet i descobrint molts dels millors jugadors d’Europa juniors. Visca el bàsquet!

Àlex Castells
@enJason

A vegades necessites sentir-te el gran protagonista per donar el màxim de tu mateix. I això és el que li ha passat avui a Jose Simeón. I és que la lesió del base titular Dani Rodriguez a l’inici del segon quart ha fet aflorar la millor versió del jove base valencià, amo i senyor del partit des d’aquest moment del matx.

jose simeon

El partit ha començat amb molta intensitat, amb els dos equips pressionant tota la pista després de bàsquet i força imprecisos en atac. Joan Creus, que durant els últims partits s’ha guanyat la titularitat per mèrits propis, marcava el tempo del partit, mentre que Hezonja estava sent força ben defensat per Juan Pablo Sutina. Al final del primer quart s’arribava amb un ajustat 19-17 favorable al filial blaugrana.

A l’inici del segon quart, Simeón i Sergi Pino (completíssim partit també de l’ex-gironí) han revolucionat el partit amb les seves recuperacions de pilota (10 entre tots dos). Aquests minuts han coincidit amb Josep Pérez com a director de joc dels blaugrana. Un Pérez que, exceptuant alguna genialitat puntual, ha estat molt per sota del seu rendiment esperat, amb poca seguretat a l’hora de pujar la pilota quan es trobava pressionat. Tot i així, s’arribava al descans amb avantatge pels blaugrana 37-32.

La segona part començava amb un Barça seriós, ben dirigit per Creus (malgrat la seva curta alçada, en Joan aprofita perfectament qualsevol espai per entrar fins la cuina). Simeón ja no era el de la primera part i la diferència s’anava eixamplant, en part pel baix percentatge dels lleidatans des de la línia de tirs lliures (12/21 al final del partit).
Destacar també en aquesta fase del matx l’ofici d‘Andreu Matalí, un jugador que sense destacar en res especial aporta criteri en atac, experiència i perquè no dir-ho, bon rotllo (tot molt necessari en un equip com el Barça B). Ens caus bé Andreu!

Però al final del tercer quart, quan semblava que Josep Pérez agafava les rendes del seu equip, ha tingut lloc una de les jugades del partit. Pérez donava un lleuger cop de colze a la cara de Simeón per tal de desempallagar-se del seu marcatge. I aquest, fent una mica de teatre, es tirava a terra, provocant així una discutida falta en atac. Pérez (fora del partit altre cop) no se’n sabia avenir i la sorollosa afició del Força Lleida carregava contra el nano. Així, s’arribava al final del tercer quart amb un 54-52 favorable encara als blaugranes però amb el partit calent i en clar canvi de tendència. Aquest ha estat un moment clau ja que a partir d’aquí els lleidatans han agafat molta confiança per encarar la part final del matx.

josep perez

Quan faltaven 8 minuts i 10 segons pel final, els àrbitres han pitat la quarta falta personal a Hezonja. Aquest ha estat un altre punt d’inflexió (en Mario és el clar argument ofensiu del Barça). Per cert, un dia dedicarem un article per parlar d’aquest extraordinari jugador perquè hi ha molt a dir, bo i dolent.
I efectivament, al Barça li ha costat molt anotar en aquest últim quart.

Així doncs, s’arriba a un 63-68 a falta de minut i 20 segons pel final. Treu Eriksson des de la línia de fons i per rebre la pilota, Josep Pérez, a qui li fan un descarat dos contra un. Però sorpresa, els altres tres jugadors estan a camp contrari i es queden allà, a l’espectativa. Resultat: Simeón recupera la pilota, l’aguanta, entra i dobla perfectament per Johnson, que sense pensar-s’ho llença un triple que entra nèt a cistella. 63-71 i partit sentenciat.

És en una jugada com aquesta on es nota la juventut dels jugadors del Barça. Ah per cert, l’altre aler és l’Hezonja, que a vegades sembla que estigui al seu món, a fer el seu partit i ja està. Havies d’ajudar a pujar la pilota Mario!
El bàsquet a anella passada de Sergi Pino col·locava el definitiu 65-76. Resultat pensem que prou just pels mèrits d’un i altre equip.

barça b de bàsquet

El Barça ha pagat car el mal partit de dos dels seus màxims referents en atac: Pérez i Eriksson. Tampoc han sabut aprofitar els seus pilars interiors; un Spires amb unes condicions impressionants per jugar a bàsquet però que li costa moltíssim trobar el seu lloc a la pista; i un Zhigulin amb un gran canell i facilitat per això del bàsquet però que tampoc es juga gaires pilotes ( per cert, a mi l’Alexandr em recorda força al Lorbek del primer equip, encara que l’Erazem té molt més domini de pilota que el rus).

El Barça B no ha estat al nivell dels seus ultims partits de la temporada. I Simeón ha brillat amb llum pròpia per davant de totes les perles blaugranes, ben secundat per Pino i Johnson. Sense oblidar a un Miquel Feliu que malgrat no tenir el seu dia, ha demostrat que és una peça bàsica en els esquemes de Joaquín Prado.

Estadística del Regal Barça B – Força Lleida

estudiants bàsquet

Era el 14 d’abril del 2005, el meu amic Jordi i un servidor estàvem disfrutant d’unes merescudes cerveses en un bar de Lloret de Mar quan de sobte apareixen uns madrilenys, pare i fill.
“Són massa macos per ser del R. Madrid” – li comento al Jordi mig irònicament.
Dos minuts més tard ja estem entaulant conversa.
Eren seguidors de l’Estudiantes i havien vingut per animar al seu equip a la Final Four de l’Eurocup que es disputava a Girona aquell mateix cap de setmana. El seu coneixement de bàsquet era inversament proporcional a la seva amabilitat, és a dir gairebé nul. L’Estudiantes havia perdut a les semifinals i l’endemà només li quedava lluitar pel tercer i quart lloc.

“Pues nada, aquí me sobra una entrada para mañana, ¿la queréis?”
 I com que el meu amic no podia anar-hi jo no ho vaig dubtar ni un instant, cap a Girona!

Vaig arribar molt d’hora, uns 30 minuts abans del començament del primer partit, pensant que em trobaria el camp gairebé buit. I efectivament, gairebé… Davant de la meva incredulitat, uns 300 “bojos” hi havia ja cantant i corejant el nom de tots els jugadors del seu equip mentre aquests tot just feien els estiraments. Eren els de “La Demencia”, la increïble afició de l’Estudiantes. Si, bojos, però s’ho passaven millor que ningú i el meu seient estava enmig de tots ells. “Què faig, què faig?”. Doncs cap allà al mig, oeoeoe!! La resta és ja un record imborrable que m’ha quedat en la retina, passant una de les millors estones que recordo en una grada d’una pista de bàsquet. Els del Ramiro perdent de 30 en un partit pel 3er i 4rt lloc i nosaltres sense parar d’animar, de fer bromes, de riure’s d’un mateix…
En definitiva, que em vaig sentir un privilegiat per tenir l’oportunitat de viure un partit rodejat d’aquesta meravellosa afició i així poder entendre el que representa l’Estudiantes per tots ells: una forma de vida, de fer comunitat, la cultura del Ramiro!

Si, ahir l’Estudiantes va baixar a LEB d’Or, però un club amb la seva tradició i afició és igual on estigui. Perquè les aficions són les que fan gran a un club i a un esport.

Ah! i tal com anuncia avui la web de l’Estu: “Volveremos!”.
Aquells bojos…

afició la demencia