Archive for the ‘NBA’ Category


Us convido a veure aquest reportatge del primer any de Ricky Rubio a l’NBA. M’ha agradat molt el documental, pel seu to tan proper, per l’optimisme que transmet i perquè dona gust veure a Ricky tan content en la seva aventura americana. Bravo per Generacion Plus!

“Els aficionats veuen el bàsquet com un espectacle. És un show que no s’atura ni als temps morts, quan la gent espera sortir al videomarcador. Els fans viuen a fons tots els minuts que passen a dins del pavelló”.

Aquestes declaracions d’en Ricky just abans de començar la temporada eren un preludi del que ha acabat passant. Els seguidors disfruten veient al base del Masnou en acció perquè tenen aquesta gran virtut de conjuntar esport i espectacle.
Inclús un a vegades seriós Aíto Garcia Reneses va disfrutar com un nen amb l’ambient del Target Center. L”entrenador que el va fer debutar amb només 14 anys va quedar totalment bocavadat amb la manera que els seguidors dels Timberwolves adoren a la seva nova estrella.

Veient el vídeo queden molt lluny les dures crítiques que va patir en Ricky quan va sortir de La Penya i quan no jugava bé al Barça. No se si eren crítiques fruit de l’enveja o pel simple vici de criticar per criticar (tan estès en el nostre país). Com podíem tenir a un jugador tan bo, tan creatiu i tan generós i valorar-lo tan poc? Serà que als Estats Units es valora més el talent.

El cert és que en Ricky ha canviat per complet la dinàmica perdedora que portava l’equip en els últims 7 anys. I el més important, ha donat aquest aire fresc que necessitaven els habitants de Minnesota per volcar-se amb l’equip i anar al pavelló. I això, fora de totes les estadístiques, és impagable.

Enhorabona Ricky, ets un crack! Ah, i recupera’t aviat.  😉

ricky rubio bàsquet

Anuncis

magic i bird

Broadway està d’enhorabona. Dos dels millors jugadors de la història estàn representats a la meca del teatre mundial, en una obra molt esperada pels amants del bàsquet. I és que els enfrentaments entre Larry Bird i Magic Johnson eren alguna cosa més que partits de bàsquet.

Des de que jugaven a la High School, tan Larry com Magic ja es van convertir en verdaders icones de l’esport americà. Els seus duels a l’NBA van fer que els Lakers – Celtics fossin catalogats gairebé com dies nacionals als Estats Units.

Bird, aler alt amb un tir impecable tot i que amb una mecànica un pèl heterodoxe (es treia la pilota de darrere el cap) tenia un do especial per anotar en els moments crucials. La seva entrega i el seu talent compensaven el seu dèbil estat físic (va tenir multituds de lesions al llarg de la seva carrera). Us deixo amb aquest petit recull de les seves millors jugades  amb Kevin McHale i Robert Parish com a grans escuders. Que gran que ets Larry!

Si Bird va ser únic, què dir de Magic Johnson. El somriure etern, la imaginació al servei del bàsquet, 100% carisme, les seves assistències sorprenien a vegades inclús als seus companys. Cada partit era un clínic de contraatac amb Byron Scott y James Worthy com a grans finalitzadors. Era temps de ShowtimeLes seves millors jugades  són per treure el mocador i aguantar l’emoció. Esa nostalgia Daimiel!

Era un altre bàsquet, menys físic, més passional, millor o pitjor… Era un altre bàsquet.

.


Va passar ja fa dos dies però no he volgut passar per alt les dues super esmaixades de Griffin a la cara del bo d’en Pau. Dic a la cara perquè és literal, face to face!

D’ aquesta jugada, a banda de l’espectacularitat, es poden analitzar unes quantes coses.
Primer de tot, i el més evident: com salta aquest jugador! Li és igual què o qui tingui al davant, és un animal!

Després, com a Bynum se li escapa el riure just després de l’esmaixada més espectacular (la primera part del vídeo no té desperdici).  A ningú agrada que els teus companys es mofin de tu just després d’una jugada així i suposo que a Gasol no li va fer gens de gràcia quan ho va veure però no he volgut deixar de comentar-ho per graciós i surrealista alhora. Costaria de veure-ho a Europa però és que l’NBA és un altre món, “es puro espectáculo Daimiel!”.

Per acabar, tothom coincideix en titllar de tou al bo d’en Pau i en aquesta jugada queda una mica en evidència. Si en Pau fos més agressiu ja no seria en Pau… I a més, tothom té algun defecte no? Pocs jugadors han estat perfectes en tot. Bé, jo només en recordo a un: Michael Jeffrey Jordan.