Archive for the ‘Bàsquet històric’ Category

Michael Jordan en cadira de rodes

Corria el juliol del 1987 quan a un jove Michael Jordan li van proposar un partit molt especial, un 1×1 en cadira de rodes contra un tal Eric Barber.

Tots sabem de la increïble competitivitat d’en Michael i, pel que es diu, no volia perdre el partit per res del món. Però es veu que l’Eric portava des dels 11 anys jugant moltes hores diàries amb l’ajuda de la seva cadira de rodes. I clar, aquest era el seu terreny.

Michael Jordan va perdre aquell partit 20-14, en un dels pocs 1×1 que deuria perdre al llarg de la seva vida (de petit contra el seu germà es veu que també n’havia perdut uns quants).

No hi ha cap tipus de vídeo enregistrat d’aquell 1×1 ja que no hi havia mòbils i no era tan fàcil documentar fets amb vídeo. Però ja se sap com va això, potser algun dia es penja a Youtube un fragment del partit d’algú que ha trobat una cinta a un armari de casa seva. Aquest dia tornaré a estar aquí per explicar-ho.

Àlex Castells

estudiants bàsquet

Era el 14 d’abril del 2005, el meu amic Jordi i un servidor estàvem disfrutant d’unes merescudes cerveses en un bar de Lloret de Mar quan de sobte apareixen uns madrilenys, pare i fill.
“Són massa macos per ser del R. Madrid” – li comento al Jordi mig irònicament.
Dos minuts més tard ja estem entaulant conversa.
Eren seguidors de l’Estudiantes i havien vingut per animar al seu equip a la Final Four de l’Eurocup que es disputava a Girona aquell mateix cap de setmana. El seu coneixement de bàsquet era inversament proporcional a la seva amabilitat, és a dir gairebé nul. L’Estudiantes havia perdut a les semifinals i l’endemà només li quedava lluitar pel tercer i quart lloc.

“Pues nada, aquí me sobra una entrada para mañana, ¿la queréis?”
 I com que el meu amic no podia anar-hi jo no ho vaig dubtar ni un instant, cap a Girona!

Vaig arribar molt d’hora, uns 30 minuts abans del començament del primer partit, pensant que em trobaria el camp gairebé buit. I efectivament, gairebé… Davant de la meva incredulitat, uns 300 “bojos” hi havia ja cantant i corejant el nom de tots els jugadors del seu equip mentre aquests tot just feien els estiraments. Eren els de “La Demencia”, la increïble afició de l’Estudiantes. Si, bojos, però s’ho passaven millor que ningú i el meu seient estava enmig de tots ells. “Què faig, què faig?”. Doncs cap allà al mig, oeoeoe!! La resta és ja un record imborrable que m’ha quedat en la retina, passant una de les millors estones que recordo en una grada d’una pista de bàsquet. Els del Ramiro perdent de 30 en un partit pel 3er i 4rt lloc i nosaltres sense parar d’animar, de fer bromes, de riure’s d’un mateix…
En definitiva, que em vaig sentir un privilegiat per tenir l’oportunitat de viure un partit rodejat d’aquesta meravellosa afició i així poder entendre el que representa l’Estudiantes per tots ells: una forma de vida, de fer comunitat, la cultura del Ramiro!

Si, ahir l’Estudiantes va baixar a LEB d’Or, però un club amb la seva tradició i afició és igual on estigui. Perquè les aficions són les que fan gran a un club i a un esport.

Ah! i tal com anuncia avui la web de l’Estu: “Volveremos!”.
Aquells bojos…

afició la demencia

espil manresa

Emotiu l’homenatge que va rebre ahir Juan Alberto Espil a casa seva, a Argentina, en el que va ser el seu últim partit com a professional.

“El que li va fer aquella safata a Jordan que simbòlicament va ser un gest, una senyal a la generació que venía darrera, com dient… Si que es pot!…”
Aquestes emotives paraules de Pepe Sánchez, extretes d’un fenomenal article que ell mateix va escriure fa només uns dies, són la metàfora perfecte per descriure a aquest excepcional jugador. La manera amb què Espil explica la famosa jugada demostra perquè aquest jugador és tan estimat per tots. (no us podeu perdre el vídeo).

Espil va arribar a Espanya a la temporada 1996-97 fitxat per l’aleshores Taugrés de Vitoria. Després va passsar per Manresa, Tenerife, Badalona i Bilbao. Quedar el quart millor anotador dels Jocs Olímpics d’Atlanta 96 va ser un dels seus millors èxits personals.

Es retira Juan Alberto Espil, l’home que sempre podrà explicar als seus néts que va anotar 27 punts contra el Dream Team. Un gran jugador… i millor persona.

magic i bird

Broadway està d’enhorabona. Dos dels millors jugadors de la història estàn representats a la meca del teatre mundial, en una obra molt esperada pels amants del bàsquet. I és que els enfrentaments entre Larry Bird i Magic Johnson eren alguna cosa més que partits de bàsquet.

Des de que jugaven a la High School, tan Larry com Magic ja es van convertir en verdaders icones de l’esport americà. Els seus duels a l’NBA van fer que els Lakers – Celtics fossin catalogats gairebé com dies nacionals als Estats Units.

Bird, aler alt amb un tir impecable tot i que amb una mecànica un pèl heterodoxe (es treia la pilota de darrere el cap) tenia un do especial per anotar en els moments crucials. La seva entrega i el seu talent compensaven el seu dèbil estat físic (va tenir multituds de lesions al llarg de la seva carrera). Us deixo amb aquest petit recull de les seves millors jugades  amb Kevin McHale i Robert Parish com a grans escuders. Que gran que ets Larry!

Si Bird va ser únic, què dir de Magic Johnson. El somriure etern, la imaginació al servei del bàsquet, 100% carisme, les seves assistències sorprenien a vegades inclús als seus companys. Cada partit era un clínic de contraatac amb Byron Scott y James Worthy com a grans finalitzadors. Era temps de ShowtimeLes seves millors jugades  són per treure el mocador i aguantar l’emoció. Esa nostalgia Daimiel!

Era un altre bàsquet, menys físic, més passional, millor o pitjor… Era un altre bàsquet.

.