Archive for the ‘ACB’ Category

Original Verkami del Bàsquet Manresa

Posted: febrer 27, 2013 in ACB

el verkami del Manresa

Quan s’està desesperat la creativitat és una de les úniques armes que et poden treure del soterrani. I això és el que han fet a Manresa. Tirar de creativitat creant una original formula per recaptar diners a través del Verkami, el sistema de micro-mecenatge més conegut.
La raó? intentar salvar el que sembla insalvable. O si més no, acabar la temporada fent un paper digne.

verkami Manresa

Desgràcia darrere desgràcia

Primer va ser el mal inici de temporada, marcat per la mala fortuna en alguns finals de partit molt ajustats.
Després va ser l’anunci de que el patrocinador els deixava plantats, amb el conseqüent perjudici econòmic.
I finalment, la setmana passada, quan ja feia unes setmanes que tot tornava a rutllar i que el somni de conservar la categoria semblava més proper, cauen lesionats dos dels màxims referents de l’equip: Javi Rodríguez i Charles Ramsdell.

Javi Rodriguez Manresa

Lluitar fins al final amb tots els recursos, la idea del Verkami

Però els dirigents del Bàsquet Manresa, lluny de plantar-se, han anunciat avui una original formula per tal de captar diners: el Verkami del Bàsquet Manresa. A través d’aquesta cada vegada més popular plataforma de micro-mecenatge, tan empreses com particulars poden contribuir econòmicament a la causa, a canvi de diferents obsequis i activitats.

pilota del basquet manresa

Màxima originalitat, massa agosarat?

Que et regalin una camiseta, una pilota, o que et posin el nom de l’empresa en una tanca publicitària. Això formaria part de la normalitat. Però els manresans han volgut anar més enllà, involucrant a tot l’equip, jugadors inclosos, amb diferents activitats.
Entrenar amb el primer equip per 200 euros. Anar a dinar amb l’entrenador Ponsarnau o amb qualsevol jugador per 300 euros. O inclús formar un equip i disputar 10 minuts de partit contra el Bàsquet Manresa per 400 euros. Si si, el de l’ACB.

No se fins a quin punt aquestes accions poden alterar el funcionament normal de l’equip. Però el que és segur és que darrere d’elles hi ha la bona voluntat de tirar l’equip endavant. I per mi això ja és suficient. Un aplaudiment! 🙂

jaume ponsarnau

I tu, contribuiràs?

Jo faré la meva donació. Perquè el Manresa és un dels meus equips i sempre m’ha caigut bé.
El cert és que des de quan el Granollers va desaparèixer em vaig fer del Manresa. Ara, sóc de tots els catalans per igual. Però sempre he tingut una especial connexió amb aquest club i cada any intento anar al Nou Congost com a mínim una vegada a l’any.
I és que és admirable la forma amb què tot i els pocs recursos de què disposen estan sempre donant la cara. I això, amics, és per la bona gestió que fan.
Sabeu perquè molts jugadors estrangers quan aterrissen a l’ACB volen jugar a Manresa? Perquè el club s’ha guanyat la merescuda fama de treure el màxim rendiment de cada jugador. I això per un jugador jove amb talent ho és gairebé tot, un dels millors aparadors possibles.

Tant de bo el Manresa se’n surti. Però per davant de tot, que el club continui fent les coses com fins ara. A l’ACB, a LEB Or o on sigui. Visca el Bàsquet Manresa!

verkami del Manresa

Àlex Castells
@enJason

Anuncis


Els de l’Estudiantes
ens tornen a sorprendre amb la seva originalitat. Aquest cop amb aquest divertit vídeo que han creat de cara a la Copa del Rei que comença aquest dijous a Vitoria.  “Creemos en lo que nadie más cree” diuen, enviant un missatge a tots aquells que els subestimen.

El vídeo està corrent com la polvora per Twitter. I és que els missatges dels jugadors al matrimoni Hugh Hefner i Chrystal Harris no tenen desperdici.

Vosaltres què penseu? Farà un bon paper l’Estudiantes a la Copa? I aquests dos, malgrat els 60 anys d’edat que els separen, duraran molt? Al dia del casament se’ls veia molt entusiasmats 😀

Hugh Hefner i Crystal Harris

                                                                                                                                      Foto: Reuters

Àlex Castells
@enJason

estudiants bàsquet

Era el 14 d’abril del 2005, el meu amic Jordi i un servidor estàvem disfrutant d’unes merescudes cerveses en un bar de Lloret de Mar quan de sobte apareixen uns madrilenys, pare i fill.
“Són massa macos per ser del R. Madrid” – li comento al Jordi mig irònicament.
Dos minuts més tard ja estem entaulant conversa.
Eren seguidors de l’Estudiantes i havien vingut per animar al seu equip a la Final Four de l’Eurocup que es disputava a Girona aquell mateix cap de setmana. El seu coneixement de bàsquet era inversament proporcional a la seva amabilitat, és a dir gairebé nul. L’Estudiantes havia perdut a les semifinals i l’endemà només li quedava lluitar pel tercer i quart lloc.

“Pues nada, aquí me sobra una entrada para mañana, ¿la queréis?”
 I com que el meu amic no podia anar-hi jo no ho vaig dubtar ni un instant, cap a Girona!

Vaig arribar molt d’hora, uns 30 minuts abans del començament del primer partit, pensant que em trobaria el camp gairebé buit. I efectivament, gairebé… Davant de la meva incredulitat, uns 300 “bojos” hi havia ja cantant i corejant el nom de tots els jugadors del seu equip mentre aquests tot just feien els estiraments. Eren els de “La Demencia”, la increïble afició de l’Estudiantes. Si, bojos, però s’ho passaven millor que ningú i el meu seient estava enmig de tots ells. “Què faig, què faig?”. Doncs cap allà al mig, oeoeoe!! La resta és ja un record imborrable que m’ha quedat en la retina, passant una de les millors estones que recordo en una grada d’una pista de bàsquet. Els del Ramiro perdent de 30 en un partit pel 3er i 4rt lloc i nosaltres sense parar d’animar, de fer bromes, de riure’s d’un mateix…
En definitiva, que em vaig sentir un privilegiat per tenir l’oportunitat de viure un partit rodejat d’aquesta meravellosa afició i així poder entendre el que representa l’Estudiantes per tots ells: una forma de vida, de fer comunitat, la cultura del Ramiro!

Si, ahir l’Estudiantes va baixar a LEB d’Or, però un club amb la seva tradició i afició és igual on estigui. Perquè les aficions són les que fan gran a un club i a un esport.

Ah! i tal com anuncia avui la web de l’Estu: “Volveremos!”.
Aquells bojos…

afició la demencia

espil manresa

Emotiu l’homenatge que va rebre ahir Juan Alberto Espil a casa seva, a Argentina, en el que va ser el seu últim partit com a professional.

“El que li va fer aquella safata a Jordan que simbòlicament va ser un gest, una senyal a la generació que venía darrera, com dient… Si que es pot!…”
Aquestes emotives paraules de Pepe Sánchez, extretes d’un fenomenal article que ell mateix va escriure fa només uns dies, són la metàfora perfecte per descriure a aquest excepcional jugador. La manera amb què Espil explica la famosa jugada demostra perquè aquest jugador és tan estimat per tots. (no us podeu perdre el vídeo).

Espil va arribar a Espanya a la temporada 1996-97 fitxat per l’aleshores Taugrés de Vitoria. Després va passsar per Manresa, Tenerife, Badalona i Bilbao. Quedar el quart millor anotador dels Jocs Olímpics d’Atlanta 96 va ser un dels seus millors èxits personals.

Es retira Juan Alberto Espil, l’home que sempre podrà explicar als seus néts que va anotar 27 punts contra el Dream Team. Un gran jugador… i millor persona.